COMUNICAR-SE BÉ!

Discutien acaloradament, i un d’ells va concloure:

– Mireu, la mare de la comunicació és saber callar.

Els quatre que eren al seu voltant es van quedar perplexos i un li va demanar que expliqués aquesta metàfora, perquè no podia entendre que callar servís per comunicar-se, ni que fos la clau d’una bona comunicació. Ell es resistia a entrar en el tema, perquè ja era “gat escaldat“ i sabia que era difícil explicar amb paraules el seu raonament. Malgrat tot, una vegada més va accedir a parlar-ne:

– Mireu, per a mi comunicar-se vol dir entendre l’altre, saber de què s’està parlant. Comunicar-se vol dir comprendre més enllà de les teves idees, obrir-te en la conversa a nous punts de vista. Comunicar-se vol dir ser capaç d’analitzar opinions  distants de les teves. Comunicar-se vol dir respectar que hi hagi algú que pensi molt diferent de tu… I dic que la mare de la comunicació és saber callar  perquè quan en una conversa tens la capacitat de fer silenci, pots escoltar el que l’altre diu, i si escoltes, tens alguna possibilitat d’enriquir els teus coneixements. Si no calles, si sempre parles, si sempre expliques allò que per a tu és una veritat irrefutable, no t’estàs comunicant, senzillament estàs manifestant la teva opinió.

CREA EL QUE VOLS !

No ho aconseguiré…, no pot ser… No, és que jo… No, no pot ser, jo ho provaré…, jo ho provaré, però és molt complicat, és molt difícil, no ho aconseguiré! Això ho comentava al seu amic. Havia de presentar-se a una reunió per exposar el seu projecte. Si convencia la gent, s’hauria resolt el problema que més el preocupava en aquest moment, tindria feina. Va fer l’entrevista…, no els va convèncer i no li van donar la feina. Estava  convençut que es posaria nerviós, que hi hauria confusió en el moment de l’exposició, que s’adonarien que era massa jove, que veurien que li mancava experiència, que no podria superar aquell moment de pressió… I com són les coses, oi?  Va succeir tot exactament com ell havia planificat, com ell havia previst.

Si, com el nostre amic, veus amb tota claredat que la força dels pensaments pot crear la realitat que nosaltres tenim, t’encoratjo i t’animo que dirigeixis els teus pensaments de forma positiva i que substitueixis els teus pensaments destructius per afirmacions positives que et portin a la realitat que vols.

T’asseguro que la teva situació i la teva manera de funcionar per la vida canviarà, perquè no tinguis cap dubte que els PENSAMENTS CREEN LA REALITAT.

ON VAIG…?

Era diumenge, havia sortit de casa seva, eren les 11 del matí, havia anat a dormir tard i va pensar “agafo el tren i veurem cap on vaig”. A la quarta estació va decidir que baixava, era la mateixa ciutat de la setmana passada, es va posar a caminar…, cercava no sabia pas què, però va pensar “ja trobaré algú…, és diumenge i no tinc cap compromís”. Va veure un camp de futbol on jugaven uns nens, va treure el cap per la reixa, es va posar a mirar amb la vista completament perduda…, la veritat és que s’avorria, i va marxar. Va seguir caminant pensant una mica en la nit anterior, havia estat bé, s’ho havia passat bé. No recordava el final, potser perquè tampoc recordava les últimes copes. Seguia caminant i es va asseure en un banc del parc. Moments de silenci i desconcert. Es frega els ulls i crida “quina merda, no sé on vaig!”

Això que li va passar a ell, caminar sense nord, sovint ens passa perquè ens manca un pla, ens manca una fita, ens manca una meta, i el camí se’ns fa avorrit i no el gaudim, i arribem  “enlloc“, i això ens frustra i ens fa sentir malament.

Us encoratjo a traçar metes clares: cap on vaig, amb qui hi vaig i quan hi vaig. És la manera de complir els objectius i ser més feliç.