BYE, WHITNEY!

Fa molts anys, quan plovia molt intensament i seguit, baixaven torrentades que arrasaven tot allò que es trobaven al davant. L’home, veient les desgràcies que produïen aquets fets naturals, va buscar fórmules per canalitzar les aigües i poder sentir-se segur en el territori que habitava. Però un es pregunta quant temps va passar fins que vam despertar-nos i vam prendre consciència que calia actuar? Jo sento profundament que saber gestionar els temps precisos en què cal fer determinats canvis és quelcom important per no malgastar el pla de la nostra vida, actuar segons més tard pot ser fatal. Els canvis cal fer-los en el moment precís si volem evitar prendre mal.

I tot això em ve a la ment per la tristesa i les llàgrimes que m’ha provocat la notícia d’aquesta veu d’àngel tocada pels déus que ha perdut la vida d’una forma tan trista, inútil i miserable per no haver tingut ningú al costat que l’ajudés a posar mesura a la seva torrentada creativa que l’ha engolit amb la seva pròpia força. I a tu, Whitney, la compassió que sento per haver-te deixat arrossegar per la inèrcia de la vida sense aprendre de cada etapa, i evitar trobar-te al final en un atzucac que no t’ha permès continuar entre nosaltres. Des de la nostàlgia, Whitney Houston, t’estimo i sempre t’estimaré pels moments tan meravellosos que m’has fet passar amb la teva música. Descansa en pau, ens tornarem a veure, segur. Un petó.

Anuncis

ETS COM UN VOLCÀ?

– T’has entretingut a pensar com de difícil ha de ser per a un volcà aguantar la pressió de tot el magma acumulat dintre seu fins que ja no pot resistir més i el deixa sortir?

– No –li contesta–, sempre he cregut que la natura segueix processos cíclics, encarregant-se de tot i que no cal complicar-se la vida parant-hi una especial atenció.

– És clar, t’ho comentava perquè estava fent un símil mental entre les persones i els volcans. A vegades observo el comportament d’algú i penso en la pressió que deu estar aguantant aquesta persona que tantes vegades diu “no“ quan vol dir “sí“ o que es fa autosabotatge, callant allò que sap que si ho diu provocarà un gran terrabastall al seu entorn, sigui amb la parella, amb els fills, amb els familiars propers o amb les relacions amb els companys i/o caps del seu lloc de treball.

– Uf, ara que ho dius, sí que és molt fort aguantar-te contínuament i suportar la pressió interna que comporta acceptar els esdeveniments sense no tindre ni la possibilitat de discutir-los. I ara que m’hi fas caure, potser aquell ofec que a vegades sento té a veure amb el fet de reprimir tantes emocions i no tindre cap canal ni tècnica per alliberar-les… No ho sé, però vas a l’especialista i sempre et diu: “vostè el que ha de fer és no amoïnar-se i tirar-se les coses a l’esquena”. La pregunta és “com es fa això?”

Amigues i amics, cal buscar canals que us permetin anar alliberant tensió per fer camí sense perdre la salut. Adéu.

AUTOESTIMA?

A vegades em pregunto si sabem de què parlem quan diem aquest mot tan usat, o mal usat, entre els ambients progres de creixement personal? No ho sé, tinc els meus dubtes, perquè veig que l’educació que hem rebut condiciona d’una forma terrible les nostres actuacions del dia a dia amb la nostra espècie, i crec que personalment fem poques coses per desaferrar-nos de les creences adquirides que ens fan mal. Ella, la “XXX”, era una noia meravellosa que tot el dia ajudava tothom que necessitava alguna cosa per continuar el seu camí, i mai no es cansava. A la ciutat on vivia tothom l’ad-mirava i estaven cofois de gaudir d’una ciutadana tan  entregada als altres. Era, com alguns de la ciutat l’anomenaven, la salvadora de les causes perdudes. Allà on hi havia una necessitat, la “XXX” hi era. Malgrat això, ella no es sentia plena ni satisfeta de tot el que feia. La seva vida, tal com ella ho expressava en la més absoluta intimitat, tenia un forat per on perdia vitalitat, il·lusió i força, semblava com si tot el que feia fos poc per sentir-se bé. Jo crec que ella oblidava una cosa molt important que molta gent humil i d’altra d’il·lustrada saben: solament pots donar d’allò que tens. Cal anar omplint-se. Recordeu aquell home tan bo que va dir ”estima els altres com a tu mateix”? La “XXX” s’havia oblidat d’ella, per això notava aquella buidor. Si s’hagués d’examinar, quina llàstima, hauria de repetir curs. Adéu.

VOLS EL PODER?

No entenia per què el món no li feia costat. Ell s’esforçava per caure bé a la gent i ajudar-la, a la seva manera. Però internament semblava que cada dia ho tenia més clar, vaja, n’estava segur, dels seus pensaments.

Deia que la seva parella era la culpable absoluta d’aquell desordre. Mentre amb difi-cultat s’empassava saliva, afirmava que el seu cap li feia la vida impossible, que els amics mai el tenien en compte. Ell raonava i es deia internament: ”Si no fos per la florista…, si no fos pel lloc on va passar…, si no fos per la meva filla…, si no fos per on vaig néixer…”. Contínuament desviava la mirada cap a una altra direcció.

Amic meu, diu l’adagi que “la culpa és molt negre i ningú la vol“, per això normalment el que fem és culpar els altres de la nostra situació i així, momentàniament, ens sentim alleugerits, però quan de nou ens envaeixi el sentiment, altra vegada buscarem un culpable. Possiblement pots estar d’acord amb mi, però pots pensar que no és el teu cas. Si és així, fantàstic, no cal modificar res.

Està clar que si volem agafar el poder de la nostra vida, el primer que cal fer és assolir la nostra responsabilitat i deixar de culpar els altres de les nostres mancances.

Quan fem això, deixem de ser titelles de la vida per convertir-nos en amos de la situació. Adéu.