ETS COM UN VOLCÀ?

– T’has entretingut a pensar com de difícil ha de ser per a un volcà aguantar la pressió de tot el magma acumulat dintre seu fins que ja no pot resistir més i el deixa sortir?

– No –li contesta–, sempre he cregut que la natura segueix processos cíclics, encarregant-se de tot i que no cal complicar-se la vida parant-hi una especial atenció.

– És clar, t’ho comentava perquè estava fent un símil mental entre les persones i els volcans. A vegades observo el comportament d’algú i penso en la pressió que deu estar aguantant aquesta persona que tantes vegades diu “no“ quan vol dir “sí“ o que es fa autosabotatge, callant allò que sap que si ho diu provocarà un gran terrabastall al seu entorn, sigui amb la parella, amb els fills, amb els familiars propers o amb les relacions amb els companys i/o caps del seu lloc de treball.

– Uf, ara que ho dius, sí que és molt fort aguantar-te contínuament i suportar la pressió interna que comporta acceptar els esdeveniments sense no tindre ni la possibilitat de discutir-los. I ara que m’hi fas caure, potser aquell ofec que a vegades sento té a veure amb el fet de reprimir tantes emocions i no tindre cap canal ni tècnica per alliberar-les… No ho sé, però vas a l’especialista i sempre et diu: “vostè el que ha de fer és no amoïnar-se i tirar-se les coses a l’esquena”. La pregunta és “com es fa això?”

Amigues i amics, cal buscar canals que us permetin anar alliberant tensió per fer camí sense perdre la salut. Adéu.

Anuncis

3 pensaments sobre “ETS COM UN VOLCÀ?

  1. Bé, ara si que me’n vaig a tocar la trompeta o la bateria, que també aprofito que el Mateu la té instal·lada al nostre pis. I així em descarrego de tensions i a més això em fa pensar amb el que va dir Shopenhauer, crec, que la música és l’única raó per a no suicidar-se. No hi estic d’acord però si que ajuda i molt.

    Per altra banda, jo dic tot el que penso sobre la realitat que m’envolta al Facebook i algun dels més de 500 “amics” que hi tinc sembre em comenten alguna cosa o simplement em llegeixen.

    Les coses dels cercles més íntims sempre les comento amb la Pilar.

  2. Para mí es muy difícil en un rato tan corto hablar del asunto, y como siempre hablo de la experiencia,(77 años me contemplan) entonces pienso, que solo hay que dejar que el otro se de cuenta que está equivocado y nos deje vivir en paz. Gcs. Ramón por estas tertulias.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s