VOLS AJUDAR ALGÚ?

És fantàstic que vulguis donar un cop de mà  a les persones que veus que s’estan perdent o que tenen alguna necessitat o que pateixen, però t’has preguntat si volen ser ajudades? Sembla que en aquesta vida cada un/a de nosaltres funciona amb uns ritmes i bioritmes diferents que fan que les prioritats a la vida siguin molt personals i no es puguin traslladar dels uns als altres. T’ha passat alguna vegada que t’hagin engegat a dida quan has volgut intervenir en la solució d’un problema aliè? La meva observació d’aquestes actituds i reaccions m’ha portat a la conclusió que no pots ajudar ningú que no vulgui ser ajudat. És fort, oi?, però és la realitat. Quan algú em pregunta què podem fer en moments com aquests, jo sempre contesto el mateix: estigues al seu costat sense que es noti gaire i espera que et demani ajuda; si no te la demana, d’acord amb el teu sistema de creences pots fer diverses coses: resar per ell/a, encendre una espelma o fer-li saber que quan vulgui li pots donar un cop de mà, o qualsevol cosa que se t’acudeixi que no representi agafar el seu poder. L’educació majoritària que hem rebut a la nostra societat ens fa creure que aquest comportament és poc caritatiu, però la veritat és que, perdoneu, la fruita cau quan està madura. I ara recordo un pensament meravellós que vaig llegir fa molts anys, que deia: “El mestre arriba quan l’alumne està preparat”. Adéu.

TWITTER I FACEBOOK

CLICA >>> LOGO TWITTER PETIT   LOGO FACEBOOK PETIT   clica newsletter

APRENDREM A VIURE?

–Te n’has adonat? –li deia ell a ella després d’una llarga discussió que els havia portat a estar emmurriats més de sis hores d’aquell cap de setmana que prometia ser meravellós. Una altra vegada havien caigut en el mateix parany. Ella li comentava que recordava aquest mateix tipus de discussió a la llar dels seus pares i que mai la van saber resoldre. El cas és que mentre s’anaven asserenant els ànims i una lleugera i fina pluja mullava la terra, l’olor que desprenia els va transportar a un estat “alfa“ i els obria una llarga conversa en què abordaven els pros i contres de tot el que havia succeït. La conclusió va ser molt bona, crec que val pena analitzar-la. Ells argumentaven: naixem i ens protegeixen pares i familiars, ens porten a la guarderia, fem les primeres passes, els primers mots, els primers dibuixos, les primeres relacions amb els companys…; a l’escola aprenem a llegir i a escriure, aprenem matemàtiques, geografia, història, literatura…; a la universitat compartim experiències profundes d’investigació amb el professorat i altres col·legues, i malgrat tots els coneixements, no trobem ningú al llarg del nostre camí que ens eduqui en la gestió de les emocions, que tant ens fan sofrir. Saps?, adéu depressions, discussions i mals rotllos!, avui mateix em poso a les mans d’un professional que m’ensenyi a viure. Adéu.

 

A Twitter i Facebook, cada dia tens un petit pensament per llegir i compartir. 

CLICA>>>           LOGO TWITTER PETIT       LOGO FACEBOOK PETIT        clica newsletter

 

ESTÀS GELÓS/GELOSA?

Qui no ha sentit gelosia en algun moment de la seva vida, en relació amb la persona que estima, vers el seu cap, pensant en aquell personatge a qui es vol assemblar…? Potser ho ha negat, podria ser, perquè resulta més fàcil negar-ho que acceptar estar gelós/gelosa  amb la consegüent  convulsió interna al nostre cor, l’alteració de l’estat nerviós i aquell entortolligament dels nostres budells que quasi ens deixen sense respiració. Et sona el que dic? Però negar-ho és una il·lusió, no és real, solament és un mecanisme d’autodefensa per poder seguir tapant una evidència. Què passa en realitat quan engelosim?

Quan aquesta emoció t’envaeix és perquè no et creus prou bo/bona per merèixer el respecte i la consideració de l’altre i això et fa entrar en un estat de por i ansietat que t’obliga a exercir un control continu sobre l’altre individu o sobre la situació. A la persona controlada al principi fins i tot li pot semblar un fascinant joc morbós que l’atrau, però sempre passa el mateix: en poc temps l’atmosfera es va enrarint i la persona controlada acaba desapareixent de la vida de l’altre perquè no pot aguantar la pressió. Tu ets important, si confies en tu, si confies en l’altre i si tens la capacitat de reconèixer que la responsabilitat de la teva gelosia és teva i de ningú més. Canviar el punt de vista és créixer i poder ser més feliç. Fes-ho, val la pena. Adéu.

DONAR I REBRE

Assegut al costat d’aquell salt d’aigua, es deixava portar per una sensació de pau i relaxament que feia temps que no experimentava, eren uns moments màgics plens d’enigmes i emocions. La volada d’uns ocells el van distreure fent-li alçar la mirada cap a l’infinit. Els seus ulls van quedar cecs en encreuar-se amb els raigs del sol que al migdia era poderós. Mentre es fregava els ulls i escoltava la remor de l’aigua, el van envair uns pensaments que encara en aquests moments el tenen ple de felicitat. Estava meravellat pensant en els anys que feia que les entranyes de la terra guardaven delicadament aquella aigua per poder-la abocar al riu en el moment precís. Què passaria –és preguntava– si la terra practiqués aquella mala virtut de rebre aigua sense donar-ne?, i es deia que possiblement les fonts s’estroncarien, els rius perdrien cabal i l’aigua escassejaria arreu del planeta. Deepak Chopra, en el seu llibre Les set lleis espirituals, ens explica molt bé de quina forma actua en el nostre ésser el saber “DONAR I REBRE”, per no tallar el flux energètic de la vida. Us faig practicants d’a-questa llei i si algú te dubtes sobre la seva forma de procedir, li proposo que es faci preguntes com aquestes:

– Què dono dels meus recursos?

– Sóc agraït amb qui em dóna?

– Sempre me’n sobra o sempre me’n falta?

Podeu afegir-hi les vostres preguntes i valorar el punt on us trobeu. Adéu.