I TU QUI ETS?

T’ho han preguntat alguna vegada? T’ho has preguntat alguna vegada? Que interessant la pregunta! Si parem atenció a la resposta coneixerem força la persona que tenim al davant. Heu sentit respostes similars a aquestes? Sóc advocat, sóc cuiner, sóc mecànic, sóc funcionari, sóc músic… Per què aquesta deformació de confondre la nostra teòrica professió amb la nostra identitat, amb la nostra persona, amb el nostre jo més íntim i profund?   Probablement hi ha diferents raons del perquè ens definim d’aquesta forma. Una la podríem haver adquirit en els primers anys de la nostra vida quan ens inculcaven que l’important en aquest món és tindre “ofici i benefici”; una altra, l’efecte mirall per algú que vàrem sentir admiració en algun moment i una altra, per a mi la més perversa, la sotilesa de gent molt propera a nosaltres que ens expliquen com hem de ser perquè ens estimin. Quan caiem en aquests paranys la nostra ment  mira cap a l’inconscient per veure el que té registrat com a experiència i, per tant, dóna aquestes definicions tan llunyanes de la realitat. Si tot és “anormal” a la nostra vida podrem prescindir d’entrar més a fons amb qui som, però què passa si el personatge que ens hem muntat i en el qual ens identifiquem pels motius que siguin desapareix de la nostra vida? Doncs que ens sentirem despullats, perduts, i amb una crisi d’identitat perquè no sabrem dir qui som!   Cuidem el llenguatge, és molt poderós. Adéu.

SI VOLS REBRE EL BUTLLETÍ DE NOTICIES

ENVIA >>>>>> ALTA AL CORREU

puiggros.ramon@gmail.com

ESTIC EN EL CAOS!

La meva vida és caòtica! Estic en el caos! No sé com sortir-me’n, visc rodejat de problemes que m’aboquen al caos! Totes aquestes afirmacions, i moltes més que podeu afegir, les vivim amb aquella emoció que definim com a situacions “fortes”, que evitem pronunciar-les en llocs determinats per por  que l’entorn ens pugui veure debilitats i que hàgim perdut el rumb. Jo afirmo rotundament “Benvingut el CAOS”.  M’explicaré…

Des d’una situació de confort i estabilitat, és molt difícil i complicat que ens plantegem un canvi profund en la nostra persona i per aquest motiu els mecanismes de què es val la vida ens porten  que entrin amb nosaltres dubtes i proves que ens desestabilitzen i que ens aboquen a una situació d’ofec que ens fa caure en la desesperació i el caos. Si no coneixes aquests mecanismes, et desanimes i t’entristeixes. Si ja has tingut alguna experiència anterior, saps que després de la tempesta sempre surt el sol. El final del caos és l’inici de la remuntada i del creixement. És clar que per acceptar aquest punt de vista i compartir-lo ens hauríem de posar d’acord que la vida és un trànsit pel planeta amb un únic objectiu, aprendre i créixer amb totes les situacions que ens trobarem al llarg del viatge. També pots creure que això que dic no té sentit i que l’important és gaudir i guanyar tants calés com puguis amb la finalitat de ser immensament feliç/a. Crec que no és el camí!

Tu, sí? Ja m’ho explicaràs.

Adéu.

SI VOLS REBRE EL BUTLLETÍ DE NOTICIES

ENVIA >>>>>> ALTA AL CORREU

puiggros.ramon@gmail.com