RUTINA O REFLEXIÓ?

Rutinària es diu de la persona que obra de manera mecànica i involuntària. Ens podem preguntar en quin percentatge les accions que realitzem a la nostra vida obeeixen a aquesta actitud d’obrar. És cert que hi ha tota una sèrie de coses que podem fer de forma irreflexiva perquè no comporten risc i seria malmetre recursos abocar energia creativa a l’acció, però cal discernir totes aquelles que   necessitarien una atenció especial per no errar en la decisió. Plantejo aquest “pensament” perquè molt sovint observo com les persones volen canvis en la seva vida sense posar de la seva part un aire diferent en l’acció del dia a dia. Per il·lustrar-ho, vaig trobar molt interessant el que m’explicava l’altre dia una persona propera que es desplaçava diàriament amb una maleta gran i que era la cinquena vegada que visitava un client de la part alta de la ciutat, i la veritat se li feia bastant pesat. Vet aquí que l’últim dia en sortir del metro es va equivocar i va anar per la dreta en lloc de l’esquerra que anava sempre, i ja està, arribava la solució al seu problema… Acabava  d’ensopegar amb unes escales mecàniques que li estalviaven l’esforç de pujar. El pagès mentre treballa la terra pot xiular, distreure’s amb el cant d’uns ocells, olorar els perfums que li arriben… però al moment de sembrar ha de parar atenció al que tria perquè si planta cebes no podrà collir patates. Tan senzill com això! Apartem la rutina de les coses importants de la nostra vida. Adéu.

Segueix-me a :       LOGO FACEBOOK PETIT              LOGO TWITTER PETIT

SI VOLS REBRE EL BUTLLETÍ DE NOTICIES

ENVIA >>>>>> ALTA AL CORREU

puiggros.ramon@gmail.com

Anuncis

COM ESTÀS? ET SONA?

Últimament em sentia interrogat cada dos per tres, no sé si us passa el mateix a vosaltres però és com si bufés un aire que genera un interès perquè gent propera et pregunti contínuament com estàs? Jo al principi pensava que anava de forma seriosa i responia amatent agraint l’amabilitat del meu interlocutor i algunes vegades compartia tal com estava, però també observava que normalment no era escoltat i que  després de rebre la pregunta el diàleg continuava amb un monòleg per part seva. Això em va fer pensar que un excés d’interès a escoltar la meva resposta no tenia. Si és tal com dic, per què em feia la pregunta? Vaig arribar a una primera conclusió, que el preguntador estava substituint l’antic hola o bon dia pel com estàs? I és clar a partir d’aquest moment vaig deixar de jugar el seu joc. Ara acompanyo d’un somriure amable la meva resposta, o responc amb un bon dia. Però si voleu anar més lluny i esbrinar el perquè teniu aquest interès per l’altre us proposo un joc: cada vegada que se us escapi la pregunta, acte seguit feu-vos-la a vosaltres mateixos i possiblement la resposta serà un mutis teatral de fugida cap a les bambolines. És molt senzill projectar les nostres preguntes cap a l’exterior i molt complicat buscar les respostes en el nostre interior. Potser aquesta és la clau per entendre aquesta forma de comportament. Va, t’animo a fer un canvi d’actitud i deixar d’actuar rutinàriament. Fins a una altra. Adéu.

Segueix-me a :       LOGO FACEBOOK PETIT              LOGO TWITTER PETIT

SI VOLS REBRE EL BUTLLETÍ DE NOTICIES

ENVIA >>>>>> ALTA AL CORREU

puiggros.ramon@gmail.com