COLLIM EL QUE SEMBREM!

Així de senzill, collim el que sembrem; malgrat aquesta evidència quantes vegades volem recollir allò que no hem sembrat o bé plantem el que no volem collir? M’agrada aquesta metàfora, perquè dóna peu a obrir els ulls per entendre el que passa a la nostra vida i perquè d’una vegada per sempre ens puguem situar “en el punt de poder” que comporta portar les regnes de la vida. Si la frase “collim el que sembrem” te la creus i la incorpores a la teva vida, acabes de fer una passa de gegant cap a l’èxit. A partir d’aquest moment ja no caldrà que culpis a ningú dels teus desenganys, de la teva mala sort, de les teves relacions, de la teva parella, dels teus mals, del teu pes, dels teus fills, dels teus pares, etc., etc., etc. Podríem dir que acabes d’entrar en el “regne de la responsabilitat”, ja que quan alguna cosa no t’agradi, et podràs preguntar tot seguit, què vas plantar anteriorment i “per a  què t’arriba això a tu aquí i ara?”. Dit d’una altra manera, per què el teu present és tan fantàstic o bé tan fastigós? Com algunes vegades manifestes! Observar la teva realitat dia a dia et farà entendre on has errat en els teus pensaments, en els teus comportaments i en les teves paraules. Crec fermament que som constructors de la nostra vida i que les nostres decisions estructuren el nostre esdevenidor, així que admetent l’atzar i el karma com un factor més, m’agrada pensar que “cullo el que sembro”. Fins  un altre dia. Adéu.

Segueix-me a :       LOGO FACEBOOK PETIT              LOGO TWITTER PETIT               clica newsletter

Anuncis

PARLES, PARLES I PARLES!

Jo contemplava com gesticulava i encadenava el seu discurs, sense pauses i com si el temps de la seva vida estigués a punt de finir. Era realment sorprenent escoltar els encadenaments de conceptes diferents i el to de veu que cada vegada era més i més pujat. En un moment va prendre una respiració, “possiblement s’ofegava” i en tot el local es va fer el silenci. Moltes mirades es van entrecreuar i subtilment es podia entendre del silenci, “uf, que bé”. Pocs segons després, el seu company de cafè havia tirat les espatlles amunt, agafant aire, perquè intuïa que novament tornaria a “bombardejar-lo”. Ho va endevinar; novament tornava a començar el monòleg. Per què actuem així? Podríem contemplar algunes causes que provoquen aquests efectes. Un primer aspecte podria ser l’educació rebuda, que no ha fomentat el diàleg i el valor que té per comunicar-se. Un altre aspecte a considerar seria que aquesta persona per les circumstàncies viscudes ha desenvolupat un “ego” que no li permet que l’altre l’interfereixi. També es podria tractar d’una persona solitària. Aquestes persones són dignes de compassió, perquè desconeixen que, segons els entesos, les paraules ocupen solament un 7% de la comunicació interpersonal. I això em recorda el que va dir la psicoterapeuta Virginia Satir sobre la comunicació: “el millor regal que puc rebre d’algú és que em vegi, que m’escolti, que m’entengui i que em toqui”. Adéu.

Segueix-me a :       LOGO FACEBOOK PETIT              LOGO TWITTER PETIT

SI VOLS REBRE EL BUTLLETÍ DE NOTICIES

ENVIA >>>>>> ALTA AL CORREU