EVADIR LA RESPONSABILITAT!

Hi ha moltes formes d’evasió de la responsabilitat i de la realitat. Tots en alguns moments n’hem practicat alguna, i fins i tot hem necessitat justificar la nostra actitud davant d’uns fets determinats quan no hem tingut la valentia d’acceptar la nostra responsabilitat. Evidentment el més còmode és fer veure que la qüestió que es tracta li pertany resoldre-la a un altre. Sabeu de què us parlo? Jo alguna vegada hauria d’haver fet alguna cosa concreta i he mirat cap a un altre cantó fent-me el distret. T’ha passat? Ara penso en els pares novells i també en alguns de madurs, quantes vegades s’han sentit culpables de situacions que no van resoldre en el moment just i ara els “explota” al davant? I aquells que justifiquen la seva irresponsabilitat, ajornant per demà tot el que no volen afrontar en el present? A nosaltres no ens van crear amb “closca”, per protegir-nos en els moments difícils, som en aquest planeta als quatre vents per fer un camí de creixement continuat en el temps, i cada vegada que eludim les nostres obligacions, si observem atentament, veurem que s’encenen les alarmes, perquè rectifiquem les nostres actituds. El que vulgui fer-se l’orni, haurà de repetir curs o assignatura, és la llei! Viure el present, acceptant els reptes que la vida ens posa a cada moment ens ajudarà a tranquil·litzar-nos i gaudir de ser i estar “avui i aquí”. Reflexionar sobre el moment que vivim ens genera preguntes i farà que busquem respostes. Adéu.

Segueix-me a :

 LOGO FACEBOOK PETITLOGO TWITTER PETITclica newsletter

Anuncis

L’AMOR HO CANVIA TOT!

Havia passat una de les etapes més esplèndides i reeixides de la seva vida. Els últims cinc anys havien estat molt prolífics i plens de reconeixements i adulacions. Se sentia molt còmode en aquelles situacions i no tenia consciència que els reconeixements l’allunyaven cada vegada més del món real. El seu “ego”, cada vegada cavalcava amb més força i els reptes cada vegada eren més grans. Ja havia de començar a justificar algunes actituds i comportaments que tenia amb la gent del seu entorn. A la seva parella i les seves filles, les començava a fer responsables de la seva situació d’ofec i desànim que l’havia començat a envair. Va caure en una depressió, que mai va reconèixer, i que va anar resolent amb fàrmacs i sortides en els llocs més llunyans que podia per intentar trobar la pau que havia perdut en els darrers temps. La gent del seu entorn que sempre li havien fet costat, es van començar a distanciar, perquè subtilment notaven el seu estat malaltís. Li vaig perdre la pista durant molt temps. Fa poc, un bon amic d’ell em va comentar que durant un temps es va allunyar del món. En la seva recerca de la felicitat, va prendre consciència que sentia un menyspreu molt gran per ell i el seu entorn. La seva vida es va tornar fosca i trista, però va reaccionar a temps per fer profunds canvis interns que el van portar a redescobrir que l’amor pot enderrocar els murs de l’ “ego”. Avui ja és feliç. Felicitats. Adéu.

Segueix-me a :

 LOGO FACEBOOK PETITLOGO TWITTER PETITclica newsletter